Cultura

Mitomania

Charles Chaplin explica a la seva autobiografia com se li va acudir el personatge de Charlot. El productor i director de cinema Mack Sennett va demanar-li en un rodatge que es posés una disfressa qualsevol per improvisar uns gags. Chaplin va pensar que utilitzaria uns pantalons amples, una armilla estreta i unes sabates grans. Va trobar també un barret i un bastó i els va agafar. Per acabar de completar la disfressa va enganxar-se un bigotet. Va ser una cosa improvisada. No tenia ni idea de quin personatge representaria. Però, aleshores, quan ja estava a punt, explica Chaplin, el vestuari i el maquillatge li van fer ‘sentir’ quina mena de personatge era. Es va presentar davant de tot l’equip fent el molinet amb el bastó i caminant d’aquella forma tan peculiar en què ajuntava els talons i separava les puntes dels peus. Tot el plató es va trencar de riure veient-lo improvisar. Acabava de néixer del no-res el personatge més famós de la història del cinema, Charlot. Li havia estat revelat, com a Moisès els Deu Manaments o a Mahoma l’Alcorà.

Coca-ColaUnes circumstàncies semblants es van donar en la invenció de la beguda més popular del món, la Coca-Cola. Segons sembla, el 1885, al senyor John Pemberton, farmacèutic d’Atlanta, se li van abocar dues ampolles al damunt del taulell, una de xarop i una altra de soda. Al veure l’efervescència que produïa el contacte d’ambdós productes, se li va acudir de fer-ne un refresc. Així va ser descoberta la Coca-Cola de forma sobtada, accidental, situant la beguda a la categoria de gran descobriment de la humanitat, com havien sigut descobertes anteriorment Amèrica o la penicil·lina.

No entraré a valorar en profunditat si són certes o no les dues històries. Potser en el cas de la Coca-Cola va ser simplement una qüestió de màrqueting, i en el cas de Chaplin, un recurs literari per subratllar la seva genialitat innata. Això és el més probable. Però el cas és que aquesta tendència a la fabulació no és patrimoni d’uns pocs, sinó que és una qualitat intrínseca a l’ésser humà. En psicologia hi ha un trastorn anomenat mitomania, que consisteix en la mentida patològica i el falsejament de la realitat. A petita escala, però, podríem afirmar que tots tenim aquesta tendència natural a engrandir i a magnificar els esdeveniments importants de la nostra vida. Aquesta és una de les destreses que ens diferencien de la resta d’éssers vius del planeta, i ens converteix en creadors d’històries, però també en consumidors empedreïts d’aquestes. Tots som una mica mitomaníacs en el fons. D’aquí la nostra necessitat de veure teatre i cinema o llegir literatura.

Anuncios
Estándar

2 comentarios en “Mitomania

  1. Mercè Ballespí dijo:

    Estic totalment d’acord amb tu, Pere. A més, complemento l’article amb la informació que un neuròleg ens va regalar en una conferència teatral: el cervell humà té una necessitat intrínseca per crear un eix lineal per a la narrració, sigui real o fabulada. Quan a certs malalts una glàndula cerebral no els funciona prou bé i no reconeixen fets o persones properes, aflora el sentit de creació narrativa en els buits que tenen, la part creativa del cervell treballa el triple i en sorgeixen històries que el cinema i el teatre han sabut recollir, per exemple, en pel·lícules sobre espies o en alienígens.
    Moltes gràcies per la info, la del Charlot m’ha sorprés agradablement.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s