Teatre

¿Per què ens costa tant de reconèixer l’esforç dels altres?

Sóc un tafaner de mena i m’agrada remenar papers vells. Em sembla que aquestes dues qualitats, aquests dos atributs, em vénen del meu pare. Ell encara és més col·leccionista compulsiu que jo i conserva tant la cartilla de racionament de la postguerra, com les edicions de La Vanguardia i el Noticiero del dia que vaig néixer. No és d’estranyar, doncs, que a casa convisquin, gairebé per tradició familiar, els llibres nous amb els vells i les revistes d’actualitat amb les antigues.

Aquests dies, fullejant El Teatre Català, un setmanari amb una curta tirada de cinc anys i mig (1912-17), he llegit un article titulat “El bust de l’Iscle Soler” que ocupa una pàgina sencera. L’Iscle Soler va ser un actor molt popular a la seva època i va estrenar obres de Pitarra, Guimerà, Puig i Ferrater o Ignasi Iglésias. Com que l’article en qüestió no està signat, interpreto que es tracta de l’editorial de la mateixa publicació. Comença l’escrit lamentant que l’Ajuntament de Barcelona hagi faltat a la seva paraula d’erigir un bust al Parc de la Ciutadella a l’insigne actor, mort un any abans, el 1914. Pel que es veu, alguns regidors s’hi havien compromès públicament després de rebre una instància de mans de l’associació del Foment del Teatre Català, signada per personalitats de l’època. Ara s’establia una subscripció per a qui vulgués contribuir-hi econòmicament, deixant així en evidència la incompetència municipal. No hi ha res que faci pensar en un complot contra el pobre Soler i segurament tot plegat no es tractava més que d’una simple deixadesa de les autoritats pertinents. Però el cert és que els barcelonins encara van haver d’esperar tres anys per veure el bust de l’actor als jardins públics de la ciutat. Desconec quin paper hi va jugar l’administració finalment, però el que és innegable és que sense la voluntat dels seus companys la iniciativa no hauria tirat endavant.

Particularment, em satisfà veure com les manifestacions d’afecte cap als companys de professió són transversals a totes les èpoques. En són una bona mostra els homenatges que s’han fet a actors i directors els darrer anys, tant als que ens han deixat com als que encara són vius. És bo i saludable el reconeixement a les generacions que ens han precedit. No hi hauria Sergi Belbel sense Benet i Jornet, ni Ricard Salvat sense Adrià Gual, ni Pere Arquillué sense Josep Maria Flotats, ni Quim Roy sense Fabià Puigserver. Em consta el reconeixement tàcit cap als mestres, en el sentit de referent inevitable, però malauradament no sempre és així. El teatre independent, sense treure-li mèrits a l’avenç que va suposar pel teatre als anys 70, va cometre un error: el de menysprear i menystenir el teatre que es feia aleshores. Aquesta actitud va suposar una ruptura amb la tradició oral. Ara, en Xavier Albertí, al capdavant del TNC, s’ha bolcat a la recuperació de la prosòdia del vers en català. També, posteriorment, el mateix Albertí va contribuir a recordar la història amb l’exposició que, conjuntament amb el periodista Eduard Molner, es va fer al CCCB, amb el títol d’El Paral·lel, 1894-1939. Mai no és massa tard per recuperar la memòria i per aprendre de nou l’art de la recitació. Però no ens ho hauríem posat tan difícil si no haguéssim tallat voluntàriament el cordó umbilical amb el nostre passat.

Ara bé, al capdavall, el teatre independent tampoc no es va salvar de la crema. Les noves generacions també li van passar factura perquè el consideraven desfassat, i així es va repetir una vegada més la mateixa història. Ricard Salvat va passar dècades sense que cap teatre públic li fes cas, i no va ser fins al 2002, que el Teatre Lliure, sota la direcció de Josep Montanyès, li va encarregar una revisió de la seva Ronda de mort a Sinera, amb textos de Salvador Espriu, en una mena de tribut explícit.

Amb tot, no vull dir que el teatre no hagi de ser contestatari, insolent i reactiu, com ho va ser Alfred Jarry pels francesos del 1896, Peter Handke pels alemanys del 1966 o Els Joglars pel règim franquista dels anys 70. Podríem dir que la joventut té el deure sagrat de reaccionar en contra d’allò establert per avançar un pas més en la construcció cultural. Ara bé, les postures crítiques no ens poden desdibuixar la Història, ni ens la poden substituir ni esborrar. M’entristeix sentir en boca d’un actor, i no tan jove, que Barcelona, de Pere Riera, és una obra ‘antiga’ perquè té un plantejament clàssic de tres actes. Aquesta visió esbiaixada i simplista ens hauria de fer rumiar. ¿És que potser no poden conviure Santiago Rusiñol i Apel·les Mestres amb Roger Bernat i Guillem Clua? ¿No hi ha espai i públic per a tot? És evident que sí. La revisió dels clàssics poden coexistir amb les dramatúrgies noves. Som on som perquè venim d’on venim i reconèixer-ho no és un signe de feblesa, sinó tot el contrari: ens fa molt més forts.

Tampoc no em semblaria lògic, ni culturalment un símptoma positiu, que directors com Ferran Madico, Rafael Duran o Josep Maria Mestres, per dir només tres dels directors que han contribuït a fer avançar el teatre els darrers anys i que sobrepassen la cinquantena, no em semblaria lògic ni positiu, deia, que fossin substituïts per directors joves emergents. Espero que en un futur els responsables dels teatres públics i privats no cometin un cop més aquest error. El canvi generacional no ha de venir per escombrar ningú, sinó per sumar-hi esforços.

Anuncios
Estándar

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s