Teatre

El confort del no compromís

Un actor pot encarar la seva actuació buscant el seu propi lluïment o bé servint el text amb tota l’honestedat de què sigui capaç, fins i tot sabent que ell potser quedarà relegat en segon terme, però amb l’absolut convenciment que al final la seva satisfacció serà més profunda perquè haurà dit la veritat. De la mateixa manera, l’autor dramàtic pot prendre també aquestes dues postures, la de rendir-se a l’aplaudiment fàcil o la d’incomodar, qüestionar, molestar o fins i tot atacar l’establishment. Aquesta segona actitud no és sempre fàcil per a l’autor. El seu desig, igual que l’actor, és prosperar. Així, l’autor que només estrena a sales alternatives desitja veure algun dia les seves obres representades als grans teatres. És un desig legítim, d’altra banda. La prosperitat és implícita al gènere humà, i ser honest no té perquè anar renyit amb l’èxit. Però el poder que en un moment determinat pren en consideració un autor per integrar-lo dins el seu cànon cultural, aquest mateix poder pot intimidar i fer trontollar aquella postura tan lloable de la qual parlàvem. La possibilitat de ser complaent i abandonar postures controvertides, ja sigui estètiques o de contingut, és molt llaminera. En altres paraules, l’autor, arribat el moment de ser admès pel sistema, pot rendir-se a la temptació de deixar de ser incòmode i, en definitiva, vendre’s per un plat de sopa. De tota manera, i aquí és on vull anar a parar, l’actitud bel·ligerant pot conviure perfectament amb el teatre oficial. Per il·lustrar-ho posaré dos exemples.

TartufEl 12 de maig de 1664, Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com a Molière, estrenava la seva obra Tartuf, o l’impostor. Molière gaudia dels beneficis de Lluís XIV, el Rei Sol, de qui havia obtingut la gestió de la sala del Palais-Royal. Amb el seu Tartuf, criticava l’actitud dels falsos devots, els quals, conscients del poder que els atorgava la seva religiositat postissa, aprofitaven per manipular els altres i treure’n beneficis. Però al mateix temps l’obra reflectia indirectament la situació política de la França del segle XVII, un país governat per un rei absolutista envoltat de consellers que influïen en les seves decisions. No és d’estranyar, doncs, que amb aquest background l’obra fos prohibida tot just després d’estrenar-se, no podent-se tornar a representar fins passats cinc anys i havent sigut reescrita per l’autor de cap a peus. Després d’aquesta experiència, Molière anirà amb més de compte en les seves obres posteriors, però mai no abandonarà la seva postura crítica.

El segon exemple és al voltant de la figura de Charles Chaplin. Encara que no sigui pròpiament un autor de teatre, considero que la seva universalitat li ve donada per l’autoria de la seva obra i per la transcendència política i social que la figura del seu Charlot va arribar a representar. És un exemple clar de com un creador i la seva obra poden arribar a molestar el poder. El 1949, dos anys després d’haver estrenat Monsieur Verdoux, Chaplin es va convertir en objectiu de la “cacera de bruixes” del senador Joseph McCarthy. Aquesta persecució, molt poc justificada –mai no es va poder demostrar que fos comunista, d’altra banda–, va culminar amb l’expulsió de Chaplin i la seva família dels Estats Units, el 1952, quan després d’un viatge a Europa, se’ls va impedir de tornar a entrar al país. En les seves pel·lícules s’havia arrenglerat al costat dels treballadors, els pobres i els marginats, evidenciant al mateix temps les contradiccions de la societat americana. Fins i tot tenint en compte el preu tan alt que va pagar, la seva actitud ferma va valer la pena. Avui podem gaudir de pel·lícules tan transcendents, i al mateix temps tan entranyables i divertides, com Llums de la ciutat, El gran dictador o Temps moderns.

Moure’s per la corda fluixa buscant l’equilibri entre la comercialitat i l’actitud crítica no sempre és fàcil. A més, sovint les subtileses, les insinuacions, fan més mal que no pas les formes explícites. Que li expliquin, si no, a David Mamet, que va haver d’encaixar el ferotge atac de les feministes americanes després de l’estrena d’Oleanna. Es va defensar explicant que ell escrivia teatre i no feia propaganda. La funció d’una obra de teatre no és la d’exposar allò políticament correcte, sinó la d’agitar la societat. En aquest sentit, quan l’autor es manté en una situació no del tot còmode, en resulten millors obres, més que quan busca el confort del no compromís.

Anuncios
Estándar

Un comentario en “El confort del no compromís

  1. Oriol Genis dijo:

    Crec que aquesta actitud de la que parles està lligada a la percepció que tenim de la pròpia professió. Parlo ara des del punt de vista actoral. És a dir, al compromís que hi tenim a nivell ideològic. Jo sempre he defensat que el nostre ofici necessita llibertat d’ elecció. Això vol dir llibertat per escollir el paper i l’ obra que vols fer. Moltes vegades la necessitat pecuniària ens coacciona, però no podem oblidar que la nostra feina forma part d’ aquell àmbit de creació en el que la identificació ideològica amb el que representem és ineludible.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s