Política

Independència i sentit de l’humor

En el moment d’inaugurar aquest blog, avui fa cinc setmanes, i davant la imminent arribada de la campanya electoral catalana, em vaig prometre a mi mateix que evitaria parlar-hi de política. Prou articles d’opinió hi hauria circulant per la xarxa perquè hagués d’engreixar-la jo també amb les meves disquisicions. Al final, però, no he pogut resistir la temptació i he faltat a la meva paraula. No m’hi ha motivat cap qüestió política de fons, sinó l’anècdota que va protagonitzar ahir el president del govern espanyol Mariano Rajoy a l’entrevista de Carlos Alsina a Onda Cero i les conseqüències que, al meu entendre, se’n deriven.

A la mobilització ciutadana de l’11 de setembre ens vam retrobar un munt de gent amb sensibilitats ben diverses, com havíem fet a les tres edicions anteriors de la Diada. Alguns eren nascuts aquí, d’altres vinguts de fora; uns tenien com a llengua materna la catalana, d’altres la castellana; uns eren d’esquerres, d’altres de dretes; alguns els movia el cor, d’altres el cap; uns volien votar per les generacions passades, i d’altres, fins i tot alguns sense ser independentistes, pensant únicament en el futur dels seus fills i néts. Cadascuna d’aquestes realitats, encara que molt diferents totes elles, els unia la voluntat de construir una societat més justa, més lliure, més igualitària en les qüestions socials i, el més important de tot, es mobilitzaven moguts per la il·lusió.

Doncs bé, aquesta il·lusió que ens ha acompanyat al llarg d’aquests tres anys, d’ençà que el Tribunal Constitucional ens va tombar l’Estatut, aquesta il·lusió, almenys des de la meva perspectiva, s’ha anat desinflant durant les dues setmanes de cursa electoral. Els atacs persistents durant la campanya, en què han abundat les mentides i manipulacions per part dels poders polítics i econòmics de l’Estat, ens ha anat aigualit la festa. Els defensors del “no”, una opció tan legítima com qualsevol altra, no cal dir-ho però ho dic, han optat pel vell discurs de la por, amenaçant els col·lectius més indefensos, com ara els aturats i els pensionistes, dient-los que una independència de Catalunya els traurà d’Europa, que perdran les prestacions i les pensions, que els bancs marxaran del país i no sé quantes altres desgràcies de dimensions catastròfiques. Els que hem contrastat tota aquesta informació llegint articles d’experts en política i economia, sabem que tot això són mentides i que una transició cap a una república independent pot fer-se, si es vol, de manera pactada i no traumàtica. Algunes veus, com la del professor  d’Economia de la Universitat de Harvard i execonomista en cap del FMI, Kenneth Rogoff, asseguren que una Catalunya independent es convertiria en un dels països més rics del món. ¿Quines pensions no podria garantir, doncs, el nou estat? Però la por és irracional i no et permet pensar amb claredat, i molts dels indecisos, coartats precisament per aquesta por, em consta que han anat optant per opcions federalistes o d’esquerres alternatives no sobiranistes, que és una manera elegant d’anar contra el Procés i de perpetuar indirectament l’statu quo.

És en aquest ambient d’impotència i frustració, de sensació que l’adversari s’estava sortint amb la seva utilitzant estratègies electorals molt poc elegant, que Rajoy fa la seva aparició en escena. Resulta que tot un cap de govern desconeix les lleis dels seu propi país. Com ja fa anys que els defensors del Procés han anat explicant, en una eventual independència cap ciutadà perdria la nacionalitat espanyola, mantenint la doble nacionalitat, perquè així ho estableix la llei, i de retruc, en quant a ciutadà espanyol, tampoc perdria l’europea. El president del govern espanyol desconeixia aquesta obvietat i es va quedar sense arguments davant de les preguntes del periodista Carlos Alsina. Però, a més, i aquesta és la qüestió a la qual volia posar èmfasi, va reaccionar d’una forma tan esperpèntica i maldestre, tant de teatre de putxinel·lis, que, en un tres i no res, ens va fer recuperar a tots el sentit de l’humor que havíem perdut. La xarxa es va inundar d’acudits a l’entorn de l’atzagaiada de Rajoy i ens retornava així el somriure als llavis.

Sigui quin sigui el resultat el 27S, és evident que aquest sentit de l’humor no l’hem de perdre mai. Per a dues raons fonamentals. La primera, perquè, com creia Bertolt Brecht, la reflexió feta amb sentit de l’humor ajuda a mantenir el cap fred per treure’n conclusions raonades. I la segona, perquè, davant d’una hipotètica i no volguda derrota electoral, puguem afrontar el repte de continuar treballant amb il·lusió per sumar més esforços i obrir els ulls d’aquells que encara no hem sigut capaços de convèncer.

Anuncios
Estándar

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s