Tecnologia

El Cinexin

Els de la meva generació som digitals conversos. No puc dir el mateix de les meves filles. Elles han nascut de ple a l’era digital, i la tecnologia és intrínseca a la seva existència. No han llepat mai un segell per enganxar-lo a una carta, ni portat a revelar el carret d’una màquina fotogràfica, ni redactat un treball mecanografiat i esmenat amb Tipp-Ex, ni tan sols han entrat mai a un videoclub, ni han rebobinat una cinta d’un casset, ni tenen idea de què és un fax o un magnetòfon. Elles comparteixen els treballs de l’institut pel Drive, escolten música amb l’Spotify, es parlen amb les amigues pel WhatsApp, pugen fotos a l’Instagram i miren vídeos al Youtube. Res de tot això no podrien fer sense la tecnologia informàtica. Ni podrien jugar a cap dels videojocs amb els quals es distreuen, ni podrien fer servir cap de les aplicacions que els ofereixen el seu telèfon mòbil o la seva tauleta tàctil, algunes d’elles no tan sols lúdiques, sinó també d’accés a la informació.

A la meva infantesa, als anys 70, una de les distraccions més populars era, sens dubte, el cinema. Dissabtes a la tarda, en sessió doble. Si havies estalviat prou diners, compraves crispetes, òbviament, i potser, entre la primera i la segona pel·lícula, et prenies una Coca-Cola o una Fanta. Després va arribar el vídeo i ja ens va semblar un invent meravellós, gairebé de ciència ficció, que et permetia veure cine sense sortir de casa, triant d’entre un ample estoc al videoclub. Era l’avantsala del que ha arribat dècades després amb plataformes com Netflix. Vingueren després les càmeres de vídeo i les càmeres fotogràfiques digitals i revolucionarien l’emmagatzematge de records personals i familiars. Però abans ja havíem gaudit de les càmeres cinematogràfiques de Súper 8, pensades també per a ús domèstic. Impressionava que, a més de poder veure les pel·lícules d’aniversaris, casaments i batejos, poguessis visionar metratges de lloguer, habitualment pel·lícules còmiques de cine mut. Això sí, sempre manipulades per un adult.

cinexinPerò els infants dels anys 70 també havíem de treure profit dels temps moderns, com ho fan els nens d’avui amb la tecnologia. L’aparició al mercat de joguines com el Cinexin va ser un d’aquests beneficis. El Cinexin era un projector que funcionava de forma manual fent girar una maneta, la qual es podia accionar cap endavant o cap enrere, de forma accelerada o lenta, i fins i tot aturar la imatge i deixar-la congelada. Amb els meus cosins, ens tancàvem a la meva habitació, a les fosques, i els obsequiava amb sessions contínues, com les del cinema, reproduint les tres úniques pel·lícules que tenia, tres curtmetratges de Disney. Eren moments molt especials, perquè no estàvem acostumats a tenir al nostre abast una cosa que, fins aleshores, havia estat d’ús exclusiu per a adults.

De vegades em pregunto com hauria sigut de diferent la nostra infantesa o la nostra adolescència si haguéssim disposat dels dispositius que ara tenen els nostres fills, i en què ens hauria fet diferents. És una reflexió absurda, ho sé, perquè som el que hem viscut i això no ho podem canviar.

Anuncios
Estándar

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s